PARC NATURAL DE LA SERRA D'IRTA I RESERVA MARINA D'IRTA

El massís muntanyós d’Irta limita pel nord amb la plana de Vinaròs-Benicarló, la Ribera de Torreblanca al sud, i la vall d’Alcalà de Xivert cap a l’oest. A l’est, la serra entra en contacte amb la mar amb una successió de cales i penya-segats de diferents altures. Els terrenys de la serra pertanyen als termes municipals d’Alcalà de Xivert, Peníscola i Santa Magdalena de Polpís.
El govern valencià va declarar aquest conjunt paisatgístic com a Parc Natural, amb una extensió de 7.740 ha, i ha sigut proposada com a lloc d’Interès Comunitari en la llista nacional de llocs d’interès comunitari de la xarxa Natura 2000.

Una primavera eterna
La proximitat de la mar condiciona en bona mesura el clima de la serra, fent-lo suau i benigne, en contrast amb el d’altres zones del nord de les comarques de Castelló. Aquesta proximitat a la mar determina un règim de brises que actua com a moderador evident del clima, generant així mateix una humitat ambiental prou elevada, més patent en la cara oriental del massís muntanyós.
Una costa de penya-segats
A pesar de la constitució bàsicament calcària dels materials, el fenomen càrstic es manifesta, en aquesta serra, de forma moderada, aparentment en menor mesura del que es podria esperar. No obstant això, aquest tipus de modelatge origina, a nivell local, infinitat de xicotetes cavitats i avencs dispersos al llarg de la serra; algunes zones exhibeixen el típic microrelleu del lapiaz, causat per la dissolució de les calcàries i les dolomies al llarg del temps. Entre els avencs i les cavitats subterrànies més conegudes destaquem la cova de Xivert, les coves del Garrofer, la cova del Malentinet, així com l’avenc Manoto o l’avenc dels Bous.
La carstificació dels materials unida a la constant erosió marina, puntualment afavorida per l’enorme violència dels temporals de Llevant, determina que es produïsquen múltiples despreniments de grans blocs de pedra als penya-segats, la qual cosa confereix a determinats trams costaners un caràcter singular. Entre els blocs, en ocasions es poden distingir xicotetes cales solitàries i en menor mesura, típiques cales arenoses.

Tenim entre altres la cala Ordí, la cala de l’Arjub, la cala del Volante, etc.

Arrapant fertilitat a la terra
L’estat actual de la vegetació és el resultat de la forta pressió humana secular, que ha anat deixant una peculiar empremta al paisatge. Destaca la constant arquitectura de bancals de pedra seca situats als vessants de gran part de la serra, Aquest paisatge ens mostra una forma de vida, particularment dura, però integrada en harmonia amb el medi, a la qual els antics pobladors de la serra es van vore obligats, arrapant a les forces de la natura cada metre de terreny, per a obtindre’n els preats i escassos fruits d’una laboriosa agricultura de subsistència: ametles, cereals, garrofes, olives i raïm.
Tot i que la vegetació forestal es troba en un estat de degradació avançat pels incendis forestals, les xicotetes platges i cales de còdols i arenes, junt amb els penya-segats costers, presenten un grau excepcional de conservació, i són l’alberg d’espècies úniques de la nostra flora, a més d’acollir una representació selecta de la nostra fauna.
Les escasses superfícies arbrades estan formades per pinars de pi blanc (Pinus halepensis), i bosquets de mesures reduïdes, o més prompte peus aïllats de carrasca (Qercus rotundifolia). La presència de fonts i brolladors d’aigua dolça possibiliten l’aparició de xicotets rodals de bosquets de galeria, fonamentalment compostos per oms (Ulmus minor) i xops (Populus nigra).
Per la seua banda, el matollar litoral està format per una densa vegetació on domina la coscolla (Quercus coccifera) i el càdec (Juniperus oxycedrus). A les cotes inferiors incrementa la seua densitat el margalló (Chamaerops humilis).
Els matolls combinen forme típiques de la façana termòfila iberollevantina, com les comunitats d’argelaga (Ulex parvilorus), amb d’altres de genuïnes dels sòls profunds i descarbonatats de les planes litorals, com ocorre amb les formacions d’albada (Anthyllis cytissoides). La principal singularitat botànica del parc natural és l’ensopeguera de Peníscola (Limonium perplexum= L. cavanillesii), un endemisme oficialment declarat en perill d’extinció que habitava primitivament al litoral des de Benicarló fins a Peníscola, i de la qual l’única representació actual en tot el planeta es restringeix a un rodal d’escassos metres quadrats de penya-segat litoral sota la serra d’Irta, on habiten un 200 exemplars.

Cada ocell al seu niu
Un bon reflex de la varietat d’hàbitats que trobem a Irta és la seua rica representació faunística. D’aquesta manera, a la serra es reuneixen algunes espècies de distribució restringida en l’àmbit del País Valencià.
El grup de vertebrats més nombrós i ric en espècies és el de les aus, que compta fins amb 75 espècies nidificants al parc natural i el seu entorn més immediat. Els roquissars costaners són un dels hàbitats preferits per l’avifauna de la zona, amb espècies com la merla blava (Monticola solitarius) i el còlit negre (Oenanthe leucura). També abunden infinitat d’aus xicotetes pròpies dels matollars i els pinars, entre les quals cal destacar la tallareta cuallarga (Sylvia undata) i el picot garser gros (Dendrocopus major).
Entre les espècies marines, trobem l’abundant gavinot de potes grogues (Laurus cachinnans). Així mateix estan presents dues espècies de corbes, la corba marina grossa (Phalacrocorax carbo) i la corba marina emplomallada (Ph. Aristotelis).

Una terra d’intercanvi cultural
Part del modelatge del paisatge és el resultat de l’activitat humana mil·lenària i un reflex de la història i la cultura de les poblacions més properes. Els nombrosos castells que hi ha a la serra jugaren un paper important durant la Reconquesta, i eren els ordes militars del Temple i, posteriorment, el valencià de Montesa, els propietaris d’aquests i dels seus respectius senyorius.
L’orde del Temple, fundat al segle XII per protegir els pelegrins cristians en les rutes cap a les ciutats d’Orient, es va dedicar durant segles a la lluita contra l'Islam, i com a recompensa va rebre nombrosos castells i senyorius a Irta i el seu entorn, con el de Santa Magdalena de Polpís o el de Peníscola. El castell de Santa Magdalena, d’origen musulmà, es presenta amb restes de la fortalesa que en aquells temps va constituir, és la denominada Torre de l'Homenatge.
A la façana marítima d’Irta, cal destacar una construcció emblemàtica: la Torre Badum. Es tracta d’una bella edificació de pedra calcària, alçada en temps en què els pirates barbarescos assolaven les poblacions costaneres i la mar era controlada dia i nit des d’una barrera de torres de guaita coordinada, disposada al llarg de tota la costa mediterrània. La seua construcció data del segle XIII, amb successives addicions i millores fins al XVI.