Una cruïlla d’aigua, sal, torba i còdols.
Situada entre els municipis de Torreblanca i Orpesa, es
localitza una antiga albufera, que va quedar separada
de la mar per una estreta restinga de graves i còdols,
donant lloc a un dels cordons litorals millor conservats
de la nostra geografia.
Aquesta zona va quedar inclosa en la llista del
Conveni Ramsa d’Aiguamolls d’Importància Internacional
per a la conservació de les aus aquàtiques. A més, s’ha
proposat com a Lloc d’Interès Comunitari.
La zona rep el seu nom per estar ubicada als termes
municipals de Torreblanca i Cabanes; el primer ocupa
el sector Nord del parc natural, mentre que la part
meridional correspon al segon. Gran part de la superfície
de l’aiguamoll a Cabanes és propietat municipal, el seu
ajuntament l’ha declarat com a bé comunal. Té una
extensió de 860 ha.
Una diversitat elevada d’ambients i de
comunitats vegetals
Entre les formacions més característiques que
configuren aquest espai s’ha de mencionar l’antiga
albufera soterrada, que ha donat lloc a una extensa
marjal somera d’uns 10 Km2 de superfície, que
s’inunda de manera irregular en funció de les
precipitacions i de les pròpies fluctuacions del nivell
freàtic. Els materials orgànics que soterren aquesta
albufera donen origen a una de les litologies més
característiques d’aquest aiguamoll, la torba, que ací
posseeix un desenvolupament marcat, arribant en
ocasions als 4 metres d’espessor.
En funció del nivell i de la freqüència d’inundació
i de salinitat del substrat, destaquen diferents
comunitats palustres, com les definides per
formacions de senillars i mansegars, en les qual
predominen el senill (Phragmites sp.), la bova (Typha
sp.) i la mansega (Cladium mariscus).
En les zones on el substrat mostra un major
concentració de sals es presenten les vegetacions
pròpies de saladar, formades per espècies capaces
d’adaptar-se als sòls salins. Aquestes espècies han
adoptat diferents estratègies per acumular i excretar
sals dels seus teixits, sent capaces de colonitzar un
medi tan inhòspit.
La inundació del Prat de Cabanes presenta una
variació marcada, ja que es veu afectada per la
irregularitat de les precipitacions típiques del clima
mediterrani, així com per les oscil·lacions de nivell
freàtic i de les descàrregues superficials procedents
de brolladors naturals o ullals.
Les comunitats vegetals representades a la restinga
són diferents depenent de les característiques del
sòl. Siga com siga. La vegetació està empobrida en
espècies i tan sols presenta un desenvolupament
major en llocs de contraduna on s’acumula una major
quantitat de matèria orgànica. D’aquests enclavaments
destaca l’existència del ginebre marí (Juniperus
oxycedrus subsp. macrocarpa), espècie protegida
molt escassa al litoral mediterrani. Ací també hi trobem
l’única representació de formacions contradunars
d’estepa blanca (Cistus crispus). Sobre la duna de
còdols cal destacar l’existència de l’única població
valenciana de la clematítide (Aristolochia clematitis).
Entre aguilons i carregades
Entre els vertebrats que es troben representats, el
grup de les aus és el que mostra una major vistositat,
cosa que justifica el reconeixement del Prat com a zona
d’importància internacional per a la seua conservació.
S’aprecia la presència de diverses espècies d’un interès
excepcional, que troben en aquest aiguamoll una de
les principals localitats de cria del País Valencià. És el
cas de la carregada (Glareola pratincola); també han
de destacar-se la xitxarra mostatxuda (Acrocephalus
melanopogon) i l’apellot cendrés (Circus pygargus).
Entre els passiformes destaca el repicatalons (Emeriza
shoeniclus subsp. Witherbyi).
A més a més, al llarg de l’any es registra la presència
d’un elevat nombre d’espècies d’aus migradores. És
particularment remarcable la presència regular del bitó
comú (Botaurus stellaris); espècie declarada oficialment
en perill d’extinció.
A més de les aus, les bones condicions que mostren
les aigües superficials al Prat, afavoreixen una rica i
valuosa comunitat de fauna aquàtica, que es veu
representada per l’existència de dos dels tresors
biològics de la nostra geografia: el samaruc (Valenca
hispanica) i el fartet (Lebias ibera.). També es registra
la presència de la tortuga d’aigua (Emys orbiculairs).
Torba, llacunes i colonització humana
A la fi del segle XVIII es van iniciar els primers treballs
de bonificació del sòl, que es va traduir en l’obertura
d’assarbs i canals de drenatge, i també en aterraments
que possibilitaren un ús agrari incipient. A mitjan segle
XIX, la pràctica totalitat de l’aiguamoll s’havia transformat
per permetre el cultiu de l’arròs i que va estar vigent
fins al seu abandonament definitiu en la segona meitat
del segle XX. Des d’aleshores, l’agricultura del Prat està
centrada en regadiu de fruiters i hortalisses que creixen
en terrenys de major cota en la perifèria de l’espai
protegit.
Junt a l’agricultura, la ramaderia representa un altre
dels aprofitaments tradicionals de la zona. El Prat s’utilitza
com a lloc de pasturatge de bestiar oví, cabrum, boví,
en especial durant els mesos d’estiu.
Entre els usos actuals, s’ha de mencionar el de
l’extracció de torba amb mitjans mecànics que afecta
unes 60 ha. De superfície. Aquesta extracció en zones
adequades dóna lloc a la creació d’ambients lacustres
oberts, que permeten l’existència d’aigües superficials
permanents, que atrauen particularment a les aus
aquàtiques.
La romanització va deixar empremtes, entre les quals
s’assenyalen els orígens del pròxim castell d’Albalat dels
Ànecs. A més s’ha d’assenyalar l’existència de diferents
construccions defensives, com les torres de guaita que
es posaren en peu per a evitar les accions de pirateria
barbaresca.
