LA TARDOR: CROMATISME I BOLETS

Si alguna de les estacions de l’any destaca pels seus contrasts, almenys cromàtics, aquesta és la tardor. Si observem els arbres, arbusts o plantes enfiladisses de fulla caduca, tant en el bosc com en els nostres carrers arbrats i jardins, ens adonarem que el fullatge verd de l’ estiu comença a canviar lentament, fins aconseguir uns colors vertaderament espectaculars: és el paisatge de la tardor. Si a més a més d’observar tan bell espectacle, les condicions ambientals són favorables, tenim al nostre abast un altre regal de la natura: els bolets, vertaders identificadors de la tardor.
JESÚS ALBUIXECH MOLINER

Recorde, fa ara 20 anys, quan vaig recórrer exhaustivament les muntanyes i racons del fins aleshores boscós Paratge del Desert de les Palmes i la seua contigua Serra de les Santes. Fou l‘any 1984 quan vaig descobrir, a través de las excursions florístiques, la realitat d’un espai natural viu amb els seus impressionants boscs (pinars de Pinus pinaster (pi pinastre), pinars de Pinus halepensis (pi blanc), bosquets de Quercus ilex (alzina de fulla curta), suredes relictes (surera), rouredes mixtes (Quercus faginea, Q. cerrioides), etc., els seus abruptes relleus i sobre el canvi cromàtic del seu terreny geològic format per gres roig, pissarres, calcàries, etc. fins que va arribar el fatídic primer incendi en l’any 1985, arrasant tot el que havia tardat tants anys en formar-se. Però la natura segueix el seu curs i evoluciona molt a poc a poc, (a pesar de les presses de la gent per creure que la natura és una cosa que pot modificar-se en uns pocs anys, de vegades en pocs mesos, he arribat a escoltar). Però la realitat torna altra vegada a castigar aquesta serra prelitoral en l’incendi de 1992... Posteriorment es produeixen conats i xicotets incendis en distints punts d’aquestes muntanyes. En aquests moments i desprès d’alguns anys transcorreguts, sense incendis forestals en aquesta serra de contrastos, torna la natura a revegetar amb suavitat les llomes, les valls, els barrancs, les zones fins i tot abruptes i en general tot, i a poc a poc, tornarà a ser, després d’uns quants decennis, una serra plena de vida natural. En aquests darrers anys he observat com arriba la tardor al Desert de les Palmes i als nostres paisatges de l’interior. Les temperatures de l’estiu no deixen, fins ben avançada la tardor, que els arbres i arbustos caducifolis descansen vegetativament. L’actual tardor de 2004 està sent una de les més atípiques d’aquests últims decennis. Amb l’observació de la vegetació caducifòlia, i recordant les tardors d’aquests últims anys, constate canvis que, tristament, s‘acosten. Sense entrar en detalls, sí que vaig observar que la tardor comença a ser primaveral en els seus primers moments, a causa bàsicament de les temperatures que es produeixen, per a finalitzar pràcticament i solapant-se amb l’hivern. Com a exemple, en aquest mateix any, els canvis cromàtics en el fullatge dels arbres caducs existents en els espais verds dels nostres carrers, han començat a produir-se a mitjans del mes de novembre, quan en anys passats aquests canvis es produïen de finals de setembre a principis d’octubre. Evidentment, estem davant un canvi ambiental, en el qual ja s’observen exemples com l’esmentat. Però, malgrat tot, la tardor ha aplegat i en els arbres de fulla caduca comencen a acumular-se els sucres en les fulles, colorejant-les mitjançant la formació de pigments rojos (antocianines). Al mateix temps, la clorofil·la es descompon; els pigments rojos i grocs (carotenoides) es fan visibles, ja no estan emmascarats: l’espectacle de la tardor no ha fet més que començar.

Durant unes setmanes observarem els colors groguencs, terrosos, rogencs,.. del fullatge, per a finalment començar a caure lentament. Els carrers urbans es cobreixen de catifes de fulles, els boscs caducifolis acumulen més matèria orgànica en el seu medi, fins que els arbres es queden nus, desproveïts del fullatge que els ocultava una estructura, en molts casos, vertaderament espectacular, com en els exemplars de Celtis australis (lledoner) o Ulmus sp. (om).

Però entre la fullaraca i la molsa, i en condiciones ambientals òptimes, durant la tardor, podem observar nombroses formes, textures i aromes de bolets. És com si de les entranyes de la terra afloraren regals diferents. Aquest any, tal vegada, no siga l‘any que estàvem acostumats a tenir, des del punt de vista micològic. Si bé, qualsevol estudiós o aficionat dels bolets, no dubtarà a buscar reiteradament fins trobar, encara que siguen uns pocs exemplars, la compensació del preuat tresor.

El fascinant món dels bolets, fa que cada any siguen més les persones que dediquen part del seu temps a estudiar i recol·lectar les diferents espècies de bolets dels nostres boscs caducifolis, boscs de coníferes, praderies, carrascars, boscs mixtos, etc.

Però, què són els bolets? No són més que l’òrgan reproductor d’un fong, (ser viu, paregut a un vegetal que necessita matèria orgànica prèviament fabricada per un altre ser viu per desenvolupar-se) ja que en el seu interior conté espores que, al madurar i desprendre’s del bolet, possibiliten el naixement de nous exemplars de l’espècie. És bàsicament l’única cosa que revela la seua existència als nostres ulls. Si comparem un bolet amb una planta normal, un bolet seria el fruit del fong i aquest al mateix temps es podria interpretar com un arbre o arbust soterrat.

És important saber que el fong viu i s’alimenta a expenses d’altres organismes, siga de forma sapròfita, paràsita o simbiòtica. El fong sapròfit utilitza la matèria orgànica morta en descomposició com a base del seu manteniment. El fong paràsit viu a expenses d’altres plantes, causant-los perjudicis importants, com greus malalties i, en alguns casos, la mort d’arbres. Per últim, alguns fongs formen una associació o simbiosi amb una planta determinada. Alguns dels fongs més habituals dels nostres boscs, com els del gènere Lactarius o Amanita necessiten determinades espècies d’ arbres per a obtindre aliment. Per exemple, l’espècie Lactarius deliciosus (pinetell) es troba en les nostres comarques en boscs de coníferes (pinars).

Un bolet consta de barret, làmines i peu; algunes espècies com la Amanita caesarea (ou de reig) també tenen anell i volva patents.

Les comarques de Castelló, amb els seus variats paisatges i hàbitats i contrastos d’ altitud, alberga una riquesa micològica importantíssima. Des de la costa fins a l’interior podem, en les èpoques adequades, recol·lectar i estudiar nombroses espècies de bolets. La Serra del Desert de les Palmes, el Massís de Penyagolosa, la Serra d’Espadà o la Tinença de Benifassà són llocs en els quals podem observar i recol·lectar les més variades espècies de bolets per a seua identificació, i comprovar el seu grau de comestibilitat o toxicitat. I recordar, que la recol·lecció s’ha de realitzar sempre amb cistella de vímet o d’ altra fibra vegetal, ja que permet una correcta ventilació i col·locació dels exemplars recol·lectats, així mateix, assegura la dispersió de les espores a través dels intersticis de la cistella.