EL PARATGE NATURAL DEL DESERT DE LES PALMES

El Desert de les Palmes, amb una extensió de 3.200 hectàrees, va estar oficialment protegit pel Consell de la Generalitat Valenciana el 1989, amb la categoria de Paratge Natural de la Comunitat Valenciana. Igual que la resta d’espais protegits valencians, forma part de la llista de Llocs d’Interès Comunitari de la Zarza Natura 2000.

El conjunt de serres que conformen aquest paratge configuren junt amb les goles profundes, rambles i barrancs, un espai de la zona sud-occidental de les comarques de Castelló, i ocupa part de cinc termes municipals: Benicàssim, Cabanes, Pobla Tornesa, Borriol i Castelló. El paratge es caracteritza per la seua topografia abrupta i irregular, coronada pel pic el Bartolo (729 m d’altitud) Aquest pic servia de zona d’observacions astronòmiques, i encara en l’actualitat s’utilitza com a talaia adequada per investigar i gaudir de l’estudi del firmament.

La denominació “desert” té una connotació més religiosa que geogràfica o paisatgística, ja que els propietaris d’una part important del paratge, la comunitat de monjos Carmelites, denominen sota el mateix epítet els llocs dedicats a la retirada espiritual, allunyats de poblacions humanes, on la natura i l’home s’uneixen en la meditació. Per altra banda, l’abundància de margallons va contribuir a conformar la denominació del lloc.

Entre finals del segle XVI i el primer terç del XVII, els carmelites van edificar un convent i una sèrie de xicotetes ermites, “antres”, destinades a la retirada dels eremites. Els efectes climatològics i la pròpia estructura del sòl van provocar a finals del segle XVII l’escorriment dels vessants argilosos on s’alçava el monestir, i la seua consegüent destrucció. La comunitat de monjos es va reubicar en un nou monestir situat en les seues proximitats, les obres del qual van finalitzar l’any 1796.

Sens dubte, el Desert de les Palmes representa un valuós enclavament des del punt de vista botànic, ja que alberga interessants espècies i comunitat vegetal, incloent-hi nombroses plantes endèmiques.
Sobre els terrenys de substrat calcari, dominen el matollars presidits per la coscolla i el llentiscle, soviet amb un dosser arbori de pi blanc. Els residus del primitiu bosc de carrasques encara pot observar-se en xicotets rodals, acantonats als enclavaments menys accessibles. En tots els casos, resulta freqüent la presència del margalló, que també apareix dispersat als matollars baixos, rics en plantes aromàtiques. En moltes zones, el foc repetitiu ha afavorit l’expansió i la dominació de piròfits com l’argelaga.
En les zones dominades pel substrat silici, el bosc es redueix als escassos rodals de sureda i, més sovint, diverses espècies de brugerars (bruc arbori, matapoll, aladern, etc). És ben freqüent la presència de masses de pi pinastre acompanyades de diverses plantes aromàtiques, que són utilitzades pels frares carmelitans de manera tradicional per elaborar el conegut “licor carmelità”, beguda espirituosa arrelada al paratge.

En els espadats i penya-segats s’exhibeixen importants exemplars de margallons i savines bordes, encara que la majoria d’estos hàbitats estan dominats per espècies més humils, però, en ocasions, de major valor científic pel seu caràcter endèmic.

La vegetació més pròpia dels indrets humits té una representació molt limitada i es concentra al voltant dels escassos barrancs humits i de les fonts disseminades per gran part del paratge. Cal destacar en aquest apartat algunes omedes i les referències d’antigues poblacions d’aloc, planta medicinal que s’utilitzava per reduir el desig sexual masculí, cosa per la qual es plantava en monestirsi convents.

El paisatge agrari del Desert està dominat pels cultius de secà (ametles, oliveres, garroferes i vinya), molts d’ells reconquerits per la vegetació natural.
El variat mosaic d’ambients presents permet l’existència d’unes comunitats faunístiques diverses en el seu conjunt.
Entre el grup dels amfibis, es troba el gripau d’esperons, d’hàbits nocturns, que passa gran part del seu temps soterrat en les galeries que excava, i es desplaça a les masses d’aigua properes per reproduirse.
A banda d’aquesta, també és fàcil trobar diversos tipus de granotes i gripaus, com també interessants exemplars de salamandra.
Quant als rèptils, la seua flexibilitat ecològica els ha permés la colonització de tots els tipus d’hàbitat del paratge natural. Així, podem trobar ací i allà dragons, sargantanes comunes i cuallargues, fardatxos i diverses espècies d’ofidis com la serp de ferradura, la serp blanca i la verda, la colobra d’aigua o l’escurçó.

El grup més nombrós de vertebrats és el de les aus, amb espècies com la perdiu, el tudó, la tórtora, l’estornell negre, la merla o el tord comú. Altres espècies, molt lligades al matollar, són el cargolet, el pitroig, les curruques o l’alosa vulgar. També és possible observar algunes espècies molt vistoses pròpies de penya-segats i roquissars, com el roquerol i les oronetes. Més a prop de les zones poblades, és fácil vore corbs, cueretes o putputs.
Pel que fa a les rapaces, cal destacar la presència de l’astor, l’esparver vulgar, el falcó pelegrí, alguns tipus d’àguiles i rapaces nocturnes com el mussol banyut i el gran duc.
Finalment, la població de mamífers està caracteritzada pel caràcter mediterrani de la zona. Per això abunden els eriçons, els conills, el porc senglar o la rabosa. Altres espècies més xicotetes estan representades per diversos tipus de rates, ratolins i talps. Entre els carnívors, cal esmentar les genetes i les mosteles.